By danielzapater@gmail.com

Comunicador cultural, laudista , aficionado a la fotografía y a las escapadas de fin de semana.

Fotografia: Museu Picasso de Barcelona

Dibuixant la Barcelona més creativa

Potser parlo des de la meva perspectiva, però sempre he tingut la impressió que, un cop ens convertim en adults, se’ns tallen les ales de la creativitat. Ja sigui la música, el dibuix, la dansa o el teatre, són disciplines que queden relegades a Primària i Secundària i, de mica en mica, ens n’oblidem. I és potser en moments molt concrets, com una performance participativa de carrer o la sala del Museu de la Música amb instruments per tocar lliurement, que tornem a aquella creativitat i llibertat de la nostra infantesa i adolescència.

El Barcelona Dibuixa, que té lloc cada octubre, n’és un gran exemple. En una gran festa del dibuix de la ciutat, en la qual imaginem que el públic infantil i familiar predomina, sorprèn molt veure la gran quantitat de públic sènior que hi participa activament, com és el cas dels urban sketchers.

Javier Montesol ahir amb La batalla de la batalla. / CRISTINA CALDERER
Javier Montesol amb la seva particular La batalla de la batalla. / CRISTINA CALDERER / Diari ARA

Més enllà d’aquest fet, el Barcelona Dibuixa és una gran oportunitat de viure en família l’art del traçat. I no només, perquè les desenes d’artistes que hi participen van més enllà del llapis i del paper, per convertir diversos materials en plats picassians, màscares personalitzades (de la mà de l’artista Jordi Duró), pel·lícules co-creades (gran idea de l’Associació Nadir) o grans murals, com la interpretació de “la Batalla de Tetuan” de Fortuny feta per l’artista Javier Montesol.

Estigueu atents a futures convocatòries del Barcelona Dibuixa i, com pregonava Pablo Picasso, no deixeu mai de dibuixar amb l’esperit d’un nen!

 

antonio-molinari-517231-unsplash

4 idees per crear una expo online

Les exposicions en línia representen un recurs molt valuós per als museus, ja que permeten trencar amb la fugacitat de les exposicions temporals i mantenir vius els continguts generats. Així comença l’article “Del Java a Google. Exposicions online i museus, una parella de fet” que hem presentat a la revista de museologia Mnemòsine, de l’Associació de Museòlegs de Catalunya. Us en fem cinc cèntims a través de 4 idees fonamentals per plantejar una exposició virtual al vostre museu.

Treballa l’arquitectura idònia

En visitar una exposició física, tots sabem que el discurs i l’organització de l’espai i les obres resulta essencial perquè el visitant se n’endugui una bona impressió. Així mateix es troben els usuaris que accedeixen a una expo virtual: la tria de namings correcta, l’organització dels menús i dels elements d’ajuda i la jerarquització d’idees són el fonament d’un bon espai online.

Frick_Collection_-_www.joyofmuseums.com_-_external_2

Fes el teu propi estudi de Benchmarking

Congressos, workshops o el propi Google són una font inesgotable de descoberta de projectes inspiradors basats en exposicions online. Picasso sempre deia que “els grans artistes copien, els genis roben”, així que no hi ha excusa per inspirar-se (sense copiar, és clar). De ben segur que t’apareixeran com a exemples la Frick Collection, l’exposició Mondrian & De Stijl del Gemeente Museum Den Haag o la mostra Gilabertus, del Museu Episcopal de Vic.

Un grapat de Storytelling

Si d’un aspecte van sobrats els museus, aquest són els continguts: fotografies, documents, obra original i material bibliogràfic a dojo. El repte sempre és el mateix: saber triar quins elements són els idonis, digitalitzar-los i donar-los un fil conductor que atregui l’usuari. O el que és el mateix, si vols, aplicar-hi tècniques de l’anomenat Storytelling. I un consell: no publiquis fil per randa els mateixos continguts que has presentat a l’exposició física. No servirà de res en un espai virtual, en el qual l’usuari pot estar visitant-lo des del metro, al llit abans d’anar a dormir o mentre dina un tupperware a l’oficina.

No t’equivoquis de plataforma

Tot i que sempre podem migrar els continguts a una altra plataforma, resulta més eficient (i rentable, és clar) fixar-se en les necessitats que tindrà la nostra expo virtual. Quina capacitat d’emmagatzematge? Volem un backoffice usable per introduir-hi continguts regularment? O millor utilitzar un espai gratuït? Segons vagis responent a aquestes qüestions, t’aniran apareixent plataformes com l’arxiconegut WordPress i el seu cosí germà Drupal, per què no provar a Google Arts & Culture? Bé és cert que no resulta gratuït del tot, perquè al gegant Google se l’ha de pagar en espècies (drets d’autoria), però la visibilitat i la difusió del les teves col·leccions poden resultar clau.

Si t’has quedat amb ganes de més idees i casos d’èxit, fes una ullada a l’article complet!

DmabQRyW0AAEEQA

Reinterpretant la història de l’art a les xarxes socials

La ja coneguda fotografia de Gijsbert van der Wal amb estudiants adolescents embadalits davant la pintura de la Guàrdia de Nit de Rembrandt, va causar furor a Twitter. Mesos després, molts usuaris encara no han descobert que, en realitat, es tractava d’una activitat didàctica del museu en la qual s’utilitzava l’app mòbil de la institució. Però més enllà d’aquesta anècdota, com podem fer arribar l’art als adolescents i al públic millennial? Presentem dues propostes a les xarxes que poden obrir-hi camí.

 Cinema, història de l’art i reggaeton

Un dissenyador gràfic japonès, Shusaku Takaoka, reinterpreta els highlights del cinema, el món dels dibuixos animats i les obres d’art més icòniques per presentar noves creacions. Mentrestant, el compte de Tumblr El Arte Pop uneix dues facetes artístiques: les principals pintures de la història de l’art i les lletres i títols de cançons pop, reggaeton o rock. Dos comptes a les plataformes socials que poden semblar simples curiositats, però que sintetitzen diverses facetes artístiques. Per què no introduir-ho a les classes d’història de l’art de secundària?

@BerniniRocks vs @FcoBorromini

Si a la història de la rivalitat que va esculpir mitja ciutat de Roma, li donem un portàtil, un compte de Twitter i unes bones dosis de creativitat, ens apareixen els comptes de Bernini 2.0. i Borromini2.0. Desconec qui hi ha darrere, però és un crack. I hauria de convertir-se en professor de secundària o community mànager del Prado. Tots dos artistes presenten les seves creacions de manera peculiar però propera en llenguatge i to. Comenten l’actualitat del patrimoni cultural, interactuen i discuteixen amb una bona base argumental. Espectacular fil de Twitter el que ve a continuació…

Com han d’actuar els museus?

Les que hem presentat avui són iniciatives d’usuaris privats. Però passar-ho al món de les institucions, és tota una altra cosa, ja que requereix estratègia, un pressupost i, especialment, que s’aposti per aquest tipus d’iniciatives. I pot comportar maldecaps: tal com apuntava Nacho Granero al seu blog La Cultura Social en parlar dels videoclips de Sidonie i Beyoncé, participar en aquest tipus d’accions comunicatives pot suposar una bona carta de presentació per als museus. Això sí, sempre que es faci des del respecte i sense desvirtuar l’obra d’art.

En el cas de l’art i les xarxes socials, la permissivitat és potser una altra. Tot i així, es poden dur a terme iniciatives desenfadades que combinin el llenguatge dels adolescents -i no tan adolescents- amb pintures barroques, escultures iberes o manuscrits medievals. El cas d’èxit més sonat porta ja set anys actiu. Són els museum mascots del Museo de la Evolución de Burgos, la Lucy i el Miguelón: una Australopithecus afarensis i un Homo Pre Neandertal que fan les delícies dels tuitaires entre humor, rigorositat dels continguts i empatia. Vist l’èxit dels dos homínids, per què no han seguit aquesta línia altres museus? Potser caldria picar a la porta del community de Bernini 2.0. o Nostresinyó -la versió romànica i catalana- per donar un nou aire als comptes més institucionals del país.

Per tal d’anar agafant idees, us deixem amb una llista de Museum Mascots d’institucions que ja han inclòs, amb més o menys gràcia, personatges i mascotes a la seva estratègia digital. Que aprofiti!

olia-gozha-678463-unsplash

3 poetes visuals que et faran ballar el cap

Agafem una lletra. Hi incorporem una imatge. Barregem bé. Fem un shakerato, que en dirien els italians. Pensem en un missatge. O en més d’un. El deixem a la vista de tothom.

El procés creatiu d’un poeta visual de la talla de Joan Brossa, Chema Madoz o Gustavo Vega, pot semblar un camí fàcil de recórrer, però darrere hi ha hores de treball, d’esbossos i d’idees que van i venen. Al final del camí, la gran recompensa: l’espectador fa seu el poema visual, l’admira o el rebutja, però el farà reflexionar. Avui hem volgut fer una selecció de tres poetes visuals i tres poesies que ens han fet ballar el cap.

Chema Madoz

Fotògraf amb mirada de poeta, Joan Brossa en va dir l’any 1995 que «han hagut de passar 70 anys per conèixer el meu germà». I no és casualitat. Madoz beu dels objectes i metàfores de Brossa i ho potencia a través del blanc i negre de la seva mirada fotogràfica. I tot emprant únicament la llum natural del seu estudi, sense artificialitats ni filtres. Si haguéssim de triar una de les seves creacions, potser seria «Birrete», per la potència i actualitat del missatge que s’hi amaga darrere.

Birrete - Chema Madoz
Birrete – Chema Madoz

Jordi Larroch

En una conversa informal, Jordi Larroch ens comentava que el Chema Madoz s’havia quedat sorprès per la seva poesia visual i li havia recomanat de fotografiar-ho tot en blanc i negre. I així ho ha continuat fent. Les seves creacions visuals i poètiques han anat madurant amb el temps. A més, sembla que s’ho passa genial creant. «La partida» ens té el cor robat per la seva subtilesa i el contrast de textures i forces.

La partida - Jordi Larroch
La partida – Jordi Larroch

Javier Jaén

No és casualitat que el The New Yorker hagi incorporat les seves creacions en portada. I és que Javier Jaén beu de tota la tradició poètica visual, hi incorpora grans dosis de creativitat, gotes d’acidesa i una pàtina d’actualitat. Ens quedem amb aquesta creació visual «LI_E»per al New York Times Magazine per il·lustrar un article sobre el problema de la veritat a les xarxes socials. Ja tardes en seguir-lo al seu perfil d’Instagram!

Li e - Javier Jaén
Li e – Javier Jaén

 

Museu de les arts escèniques de Barcelona

5 raons per reallotjar el Museu de les Arts Escèniques

L’antic Teatre Arnau, la Casa de la Premsa i, fins i tot, Reus ha sonat com a seu del Museu de les Arts Escèniques. Però per què no existeix un espai amb cara i ulls per allotjar-lo? O encara millor, per què hauria de sortir a escena aquest nou espai cultural? De moment l’Institut del Teatre ha dedicat un petita exposició per lluir algunes de les peces més destacades del Centre de Documentació. Després de tenir el gust de visitar-lo i conèixer l’equip que hi treballa, us en donem 5 raons.

Un fons d’impacte

“La Xirgu” i els seus vestits no són els únics protagonistes del fons del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE). Petites joies com cartells de Joan Miró i Rusiñol, una col·lecció de màgia comprada per Joan Brossa al mercat del Encants, l’arxiu complet de la Fura dels Baus i més de 74.380 digitalitzacions (les pots consultar al seu fons en línia).

Un patrimoni molt proper

Des de les primeres escenes de la història del teatre, el públic, la ciutadania, la gent n’ha sigut sempre l’actor principal. Per aquest motiu, resulta fàcil que els futurs visitants es reconeguin en cartells, vestuaris, atrezzos o altres elements teatrals.

Museu Arts Escèniques

Montjuïc i el Paral·lel, l’escenari ideal

Amb la industrialització i les necessitats d’oci de la massa d’obrers que inundava Barcelona a finals del segle XIX i inicis del XX, el Paral·lel es va convertir en l’artèria cultural, teatral i escènica de forma indiscutible. Ens ho recordava l’exposició al CCCB de 2012 i el pla d’actuació de l’Ajuntament de Barcelona del 2014 (que, per cert, no es va dur a terme mai).

El Paral·lel cap al 1905 - Wikimedia Commons
El Paral·lel cap al 1905 – Wikimedia Commons

L’energia de l’equip humà

No només la dedicació de les especialistes i la directora del MAE aporten l’energia i dedicació que necessita una col·lecció tan gran i diversa, sinó també la seva visió i mentalitat oberta: des del projecte permanent amb Viquipèdia per donar lliure accés als fons, passant per trobades amb bloggers i iniciatives participatives com el Te’n recordes? de 2016.

Un llarg recorregut

El 1923 el Museu va ser adscrit a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic. Des de llavors ha anat viatjant d’un lloc a un l’altre: la Casa de la Misericòrdia, el Palau Güell… Potser ha arribat l’hora de donar-li un espai digne i envoltat de l’ambient teatral que respira Barcelona?

El Pla de Museus de 2017 no ha contemplat aquest equipament i haurà de ser l’Ajuntament de Barcelona el promotor que aixequi, finalment, el teló del nou Museu de les Arts Escèniques.