By danielzapater@gmail.com

Comunicador cultural, laudista , aficionado a la fotografía y a las escapadas de fin de semana.

DmabQRyW0AAEEQA

Reinterpretant la història de l’art a les xarxes socials

La ja coneguda fotografia de Gijsbert van der Wal amb estudiants adolescents embadalits davant la pintura de la Guàrdia de Nit de Rembrandt, va causar furor a Twitter. Mesos després, molts usuaris encara no han descobert que, en realitat, es tractava d’una activitat didàctica del museu en la qual s’utilitzava l’app mòbil de la institució. Però més enllà d’aquesta anècdota, com podem fer arribar l’art als adolescents i al públic millennial? Presentem dues propostes a les xarxes que poden obrir-hi camí.

 Cinema, història de l’art i reggaeton

Un dissenyador gràfic japonès, Shusaku Takaoka, reinterpreta els highlights del cinema, el món dels dibuixos animats i les obres d’art més icòniques per presentar noves creacions. Mentrestant, el compte de Tumblr El Arte Pop uneix dues facetes artístiques: les principals pintures de la història de l’art i les lletres i títols de cançons pop, reggaeton o rock. Dos comptes a les plataformes socials que poden semblar simples curiositats, però que sintetitzen diverses facetes artístiques. Per què no introduir-ho a les classes d’història de l’art de secundària?

@BerniniRocks vs @FcoBorromini

Si a la història de la rivalitat que va esculpir mitja ciutat de Roma, li donem un portàtil, un compte de Twitter i unes bones dosis de creativitat, ens apareixen els comptes de Bernini 2.0. i Borromini2.0. Desconec qui hi ha darrere, però és un crack. I hauria de convertir-se en professor de secundària o community mànager del Prado. Tots dos artistes presenten les seves creacions de manera peculiar però propera en llenguatge i to. Comenten l’actualitat del patrimoni cultural, interactuen i discuteixen amb una bona base argumental. Espectacular fil de Twitter el que ve a continuació…

Com han d’actuar els museus?

Les que hem presentat avui són iniciatives d’usuaris privats. Però passar-ho al món de les institucions, és tota una altra cosa, ja que requereix estratègia, un pressupost i, especialment, que s’aposti per aquest tipus d’iniciatives. I pot comportar maldecaps: tal com apuntava Nacho Granero al seu blog La Cultura Social en parlar dels videoclips de Sidonie i Beyoncé, participar en aquest tipus d’accions comunicatives pot suposar una bona carta de presentació per als museus. Això sí, sempre que es faci des del respecte i sense desvirtuar l’obra d’art.

En el cas de l’art i les xarxes socials, la permissivitat és potser una altra. Tot i així, es poden dur a terme iniciatives desenfadades que combinin el llenguatge dels adolescents -i no tan adolescents- amb pintures barroques, escultures iberes o manuscrits medievals. El cas d’èxit més sonat porta ja set anys actiu. Són els museum mascots del Museo de la Evolución de Burgos, la Lucy i el Miguelón: una Australopithecus afarensis i un Homo Pre Neandertal que fan les delícies dels tuitaires entre humor, rigorositat dels continguts i empatia. Vist l’èxit dels dos homínids, per què no han seguit aquesta línia altres museus? Potser caldria picar a la porta del community de Bernini 2.0. o Nostresinyó -la versió romànica i catalana- per donar un nou aire als comptes més institucionals del país.

Per tal d’anar agafant idees, us deixem amb una llista de Museum Mascots d’institucions que ja han inclòs, amb més o menys gràcia, personatges i mascotes a la seva estratègia digital. Que aprofiti!

olia-gozha-678463-unsplash

3 poetes visuals que et faran ballar el cap

Agafem una lletra. Hi incorporem una imatge. Barregem bé. Fem un shakerato, que en dirien els italians. Pensem en un missatge. O en més d’un. El deixem a la vista de tothom.

El procés creatiu d’un poeta visual de la talla de Joan Brossa, Chema Madoz o Gustavo Vega, pot semblar un camí fàcil de recórrer, però darrere hi ha hores de treball, d’esbossos i d’idees que van i venen. Al final del camí, la gran recompensa: l’espectador fa seu el poema visual, l’admira o el rebutja, però el farà reflexionar. Avui hem volgut fer una selecció de tres poetes visuals i tres poesies que ens han fet ballar el cap.

Chema Madoz

Fotògraf amb mirada de poeta, Joan Brossa en va dir l’any 1995 que «han hagut de passar 70 anys per conèixer el meu germà». I no és casualitat. Madoz beu dels objectes i metàfores de Brossa i ho potencia a través del blanc i negre de la seva mirada fotogràfica. I tot emprant únicament la llum natural del seu estudi, sense artificialitats ni filtres. Si haguéssim de triar una de les seves creacions, potser seria «Birrete», per la potència i actualitat del missatge que s’hi amaga darrere.

Birrete - Chema Madoz
Birrete – Chema Madoz

Jordi Larroch

En una conversa informal, Jordi Larroch ens comentava que el Chema Madoz s’havia quedat sorprès per la seva poesia visual i li havia recomanat de fotografiar-ho tot en blanc i negre. I així ho ha continuat fent. Les seves creacions visuals i poètiques han anat madurant amb el temps. A més, sembla que s’ho passa genial creant. «La partida» ens té el cor robat per la seva subtilesa i el contrast de textures i forces.

La partida - Jordi Larroch
La partida – Jordi Larroch

Javier Jaén

No és casualitat que el The New Yorker hagi incorporat les seves creacions en portada. I és que Javier Jaén beu de tota la tradició poètica visual, hi incorpora grans dosis de creativitat, gotes d’acidesa i una pàtina d’actualitat. Ens quedem amb aquesta creació visual «LI_E»per al New York Times Magazine per il·lustrar un article sobre el problema de la veritat a les xarxes socials. Ja tardes en seguir-lo al seu perfil d’Instagram!

Li e - Javier Jaén
Li e – Javier Jaén

 

Museu de les arts escèniques de Barcelona

5 raons per reallotjar el Museu de les Arts Escèniques

L’antic Teatre Arnau, la Casa de la Premsa i, fins i tot, Reus ha sonat com a seu del Museu de les Arts Escèniques. Però per què no existeix un espai amb cara i ulls per allotjar-lo? O encara millor, per què hauria de sortir a escena aquest nou espai cultural? De moment l’Institut del Teatre ha dedicat un petita exposició per lluir algunes de les peces més destacades del Centre de Documentació. Després de tenir el gust de visitar-lo i conèixer l’equip que hi treballa, us en donem 5 raons.

Un fons d’impacte

“La Xirgu” i els seus vestits no són els únics protagonistes del fons del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE). Petites joies com cartells de Joan Miró i Rusiñol, una col·lecció de màgia comprada per Joan Brossa al mercat del Encants, l’arxiu complet de la Fura dels Baus i més de 74.380 digitalitzacions (les pots consultar al seu fons en línia).

Un patrimoni molt proper

Des de les primeres escenes de la història del teatre, el públic, la ciutadania, la gent n’ha sigut sempre l’actor principal. Per aquest motiu, resulta fàcil que els futurs visitants es reconeguin en cartells, vestuaris, atrezzos o altres elements teatrals.

Museu Arts Escèniques

Montjuïc i el Paral·lel, l’escenari ideal

Amb la industrialització i les necessitats d’oci de la massa d’obrers que inundava Barcelona a finals del segle XIX i inicis del XX, el Paral·lel es va convertir en l’artèria cultural, teatral i escènica de forma indiscutible. Ens ho recordava l’exposició al CCCB de 2012 i el pla d’actuació de l’Ajuntament de Barcelona del 2014 (que, per cert, no es va dur a terme mai).

El Paral·lel cap al 1905 - Wikimedia Commons
El Paral·lel cap al 1905 – Wikimedia Commons

L’energia de l’equip humà

No només la dedicació de les especialistes i la directora del MAE aporten l’energia i dedicació que necessita una col·lecció tan gran i diversa, sinó també la seva visió i mentalitat oberta: des del projecte permanent amb Viquipèdia per donar lliure accés als fons, passant per trobades amb bloggers i iniciatives participatives com el Te’n recordes? de 2016.

Un llarg recorregut

El 1923 el Museu va ser adscrit a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic. Des de llavors ha anat viatjant d’un lloc a un l’altre: la Casa de la Misericòrdia, el Palau Güell… Potser ha arribat l’hora de donar-li un espai digne i envoltat de l’ambient teatral que respira Barcelona?

El Pla de Museus de 2017 no ha contemplat aquest equipament i haurà de ser l’Ajuntament de Barcelona el promotor que aixequi, finalment, el teló del nou Museu de les Arts Escèniques.

34739340745_e65d9004a1_k

Streetart com a generador de riquesa: Dozza vs Poblenou

Banksy, Nunca, Obey o Suso són alguns dels noms d’artistes que decoren (i per a molts, embruten) els murs de les grans capitals mundials. L’art inunda l’espai urbà en múltiples formats i versions (mosaics, graffitis, llaunes i, fins i tot, enganxines com les de Clet Abraham a Florència). En el fotopost d’avui ens fixem en dues iniciatives ben diferents: l’streetart a Poblenou (Barcelona) i a Dozza (Itàlia). Podrà l’art urbà convertir-se un pol d’atracció?

El cas de Poblenou

Des de les Olimpíades del 92′, Poblenou s’ha submergit en un procés de renovació urbanística constant. El barri ha vist com les antigues fàbriques donaven pas a nous equipaments i oficines de grans multinacionals. I acompanyant aquestes iniciatives empresarials i socials, la cultura s’hi ha anat fent un lloc.

A la trobada de bloggers organitzada per l’espai de creació Nauart vam poder comprovar com l’streetart dóna vida als antics solars fabrils, i mica en mica s’ha convertit en un generador de visitants i turistes. L’atractiu cultural del barri s’ha vist reforçat per l’arribada de la sala Beckett al carrer Pere IV l’any 2016 i la futura Casa de les Lletres de Barcelona, que obrirà portes el 2019.

Streetart Poblenou

Dozza, capital italiana de l’art urbà

Uns 1.166 quilòmetres al nordest del Poblenou i a un cop de cotxe de Bologna es troba la vil·la medieval de Dozza. No l’hauríem visitada si no fos perquè diversos bloggers d’art i cultura recomanaven escapar-s’hi. I és que l’any 1965 arrencava motors la Biennale del muro dipinto, quan l’art urbà no estava tan de moda com als 80 i 90′.

Els murs de Dozza s’han convertit amb el temps en una galeria a l’aire lliure que fuig de les grans aglomeracions dels Uffizi o Borghese. Els veïns de la població (no gaire més de 6.000) llueixen amb orgull les creacions d’autors japonesos, espanyols o americans.

Streetart Dozza

L’art urbà com a atractiu turístic?

Hem vist com dues iniciatives allunyades en el temps i l’espai, han sabut conjugar l’art i el dia a dia dels seus parroquians. En el cas de Poblenou, en un clar procés de gentrificació del centre de Barcelona cap als barris. Dozza, però, serveix com a model turístic i artístic per a d’altres poblacions, en un clar exemple de desenvolupament sostenible del turisme. A Itàlia ja existeix l’Associació de pobles pintats, amb desenes de “Dozzes” italianes.

Coneixes altres casos de renovació culturals i social gràcies a l’art urbà? Explica’ns-ho als comentaris o a Twitter!

Plus ultra:

>> Streetart en un poblet de Lleida: art urbà a Panelles (notícia)

Organitza una trobada de bloggers culturals [infografia]

Organitza una trobada amb bloggers culturals [INFOGRAFIA]

Fa uns dies vàrem participar des de Mosaics de Cultura a la Jornada “Museòlegs i periodistes. Noves perspectives i relacions” del Museu Marítim per parlar sobre el vincle cada vegada més fort i constant entre bloggers i museus. Però no us preocupeu, no us passarem el vídeo de 6 hores de la jornada: hem pensat en aquesta infografia amb pautes i algun consell per a que la trobada amb prescriptors culturals sigui un èxit. Tens la teva pròpia recepta? Explica’ns-la a “comentaris”! Read more